Rosa d'infern

Com una immensa rosa d'humida carn impura,
del negre infern la filla superba s'expandeix:
somriu, i al seu somriure de foc un riu fulgura
i una alenada forta del món s'ensenyoreix.

Ella és la dea roja, l'horrible criatura
qui don als cossos tristos dionisíac panteix;
ella té el cos de monstre, de Venus la figura,
i duu en sos flancs la joia, la joia qui afebleix!

I l'hom qui un cop l'esguarda trontolla estabornit,
s'empedreeix qui escolta sa tendra veu d'alosa,
qui toca sa carn blanca per sempre és maleït.

I amb son posat impúdic, l'estranya flor desclosa
els homs qui la desitgen esguarda fit a fit.
I els homs retuts tremolen davant la impura rosa.

(Jeroni Zanné)



Rosa d'infern és el poema dedicat a la femme fatale. Qui no se'n sent temptat de l'estranya flor? De la flor del mal? El que dóna és joia, desig!

Darwinisme Shakespearià, Agustí Olivares

Darwinisme Shakespearià

Un ximpanzé
s'emmiralla al microones
fitant la llet com giravolta.

Entebeir o no entebeir.

Aquesta és la qüestió.

Agustí Olivares Rodríguez(Barcelona) Poema participant del concurs de LV


L'Agustí ens regala un interessant poema on el dilema ha deixat de ser el "ser o no ser" per convertir-se en un prosaic "entebeir o no entebeir". Aquesta és l'evolució. Ens estem idiotitzant?

El fet que sigui un ximpanzè qui s'emmiralla al microones sembla indicar que tornem a allà d'on venim. Que hem caminat enrere, això sí, amb l'oportunitat d'emmirallar-nos en les grans conquestes que hem aconseguit: microones, rentadores, play station, avions, míssils teledirigits, píldora de l'endemà, etc.

Aquesta "llet" doncs, resulta una mica agre i hi hauriem de donar-hi voltes per pensar-hi. Aquesta és la qüestió

Jo, d'Enric Casasses

Com interpreteu aquest poema?

"jo"

Menjo sol tot l'hivern
t'abraço
camino aquest carrer
t'abraço
m'enfonso en el no res
t'abraço
compro un encenedor
t'abraço
de nit em crec que et veig
t'abraço
potser vol entrar vent
t'abraço
passo calor fa fred
t'abraço
ni t'abraço ni no
t'abraço
discuteixo amb infants
t'abraço
m'aturo pel camí
t'abraço
escric qualsevol vers
t'abraço
em desperto obro els ulls
t'abraço
m'escapo de l'infern
t'abraço
no sé com perquè sí
t'abraço
begut i buit i encès
t'abraço
no et podré abraça més
t'abraço
l'abraç meu et fereix
t'abraço
me'n vaig et dic adéu
t'abraço
estic aquí no ho veus
t'abraço

Que com interpreto aquest poema?

A qui abraça? Doncs, no ho tinc clar, però crec que el "jo" està pensant en alguna cosa o en algú en tot moment. D'aquí que quan fa qualsevol acció quotidiana diu: "t'abraço". No sé si interpretar-lo com un poema d'amor, on l'abraçada significa penso en tu; o bé està lligat a la vida i ho expressa d'aquesta manera... No ho sé.

A veure si algú pot expressar com interpreta aquest poema d'Enric Casasses (i que per cert, Gerard Quintana canta en "Les claus de sal"